How can it be?

 Acabo de llegir el post  El risc d’aprendre alguna cosa de Joan Calsapeu al blog Ucronies i no hi puc estar més d’acord. Us n’ofereixo un fragment; si cliqueu l’enllaç,  el podreu llegir tot.

Fa poc vaig corregir un plec d’exàmens i vaig quedar meravellat: vint-i-molts alumnes havien aconseguit no aprendre res. ¿Com s’ho han fet?, vaig pensar, pres d’admiració. Perquè el més normal és aprendre alguna cosa, ni que sigui per impregnació ambiental, per descuit com si diguéssim: un abaixa les defenses i, flap!, un coneixement que cola cap a dins. No n’hi ha prou de dir, capcot: “És que no he estudiat…”. Ah no. Això sol no explica el prodigi. Per arribar a no aprendre res cal una determinació de ferro, una militància constant, un estat d’alerta permanent per impedir que un input cognitiu trobi una escletxa on esmunyir-se.

Hi he estat rumiant i he arribat a la conclusió que els alumnes més ben adaptats al medi han desenvolupat tècniques de ioga. Com que és inevitable que un estímul o altre viatgi del timpà al cervell, es tracta de posar la ment en blanc perquè l’intrús reboti o es fongui com una bombolla de sabó. Això de posar la ment en blanc és una manera de dir, esclar, perquè en realitat el que es fa és compaginar tres tècniques distintes: l’una consisteix a immobilitzar les neurones; l’altra, a buidar el cervell, i la darrera, a eixordar-lo. La primera operació adorm les cèl·lules, la segona les deixa sense pinso i la tercera les estaborneix. El resultat és devastador.

Acabo de leer el post El riesgo de aprender algo de Joan Calsapeu en el blog Ucronías y no puedo estar más de acuerdo.  En el enlace podréis leer todo el artículo.

Hace poco estaba corrigiendo unos exámenes y quedé maravillado: veintitantos  alumnos habían conseguido no aprender nada. ¿Cómo lo han hecho?, pensé. Porque lo más normal es aprender algo, aunque sea por impregnación ambiental, por descuido como si dijéramos: un baja las defensas y, flap!, Un conocimiento que se cuela. No basta con decir, cabizbajo: “Es que no he estudiado …”. Ah no. Esto solo no explica el prodigio. Para llegar a no aprender nada hace falta una determinación de hierro, una militancia constante, un estado de alerta permanente que impida que un input cognitivo encuentre un resquicio donde colarse.

He estado pensando y he llegado a la conclusión de que los alumnos mejor adaptados al medio han desarrollado técnicas de yoga. Como es inevitable que un estímulo u otro viaje del tímpano al cerebro, se trata de poner la mente en blanco para que el intruso rebote o se funda como una burbuja de jabón. Lo de poner la mente en blanco es una manera de decir, claro, porque en realidad lo que se hace es compaginar tres técnicas distintas: una consiste en inmovilizar las neuronas, la otra, en vaciar el cerebro, y la última, en dejarlo sordo. La primera operación adormece las células, la segunda las deja sin pienso y la tercera las golpea. El resultado es devastador .

I’ve been reading “The risk to learn something” in the blog Uchrony and I recommend  you read it.  I just show you a fragment.

Recently I was correcting some tests and I wondered: twenty students had managed to learn nothing. How have they done?, I thought. Because most normal thing is to learn something, even for environmental impregnation, inadvertently as it were: a lower immunity and flap!, A knowledge that strain. Not enough to say, downcast: “I have not studied it …”. Oh no. This alone does not explain the miracle. To get to learn nothing is needed iron determination, a constant membership, a permanent state of alert to prevent a cognitive input space where you find a slip.

I’ve been thinking and have concluded that students better adapted to their environment have developed techniques of yoga. As is inevitable that a stimulus or another trip the eardrum to the brain, trying to put the mind blank so that the intruder was founded as a rebound or a soap bubble. I put a blank mind is a way of saying, of course, because in fact what is done is to combine three different techniques: one is to immobilize the neurons, the other in the brain drain, and the last, leaving him deaf . The first operation numbs the cells, leaves them second and third I hit them. The result is devastating.

4 comentaris

Filed under Reflexions

4 responses to “How can it be?

  1. Moltes gràcies, amic curiós, per l’entrada. I l’enhorabona pel teu blog, que m’agrada molt.

  2. laura

    Genial!. No tiene desperdicio!. Una bona troballa aquest blog d’Ucronies. Quan trobes aquesta tipus de gent et sents reconfortada i acompanyada i, millor si saben d’ ironia fina.

  3. rita

    Ha sido muy agradable, reír un rato con este texto de tan fina ironía de las penas que sufrimos los profesores cada vez que tenemos que corregir exámenes y pensamos, ¿Pero qué ha pasado aquí? Ahora lo entiendo TODO¡¡¡

Deixa un comentari